Ho entén l'administració?
Hi ha un fet que gairebé ningú coneix, i que hauria de remodelar el debat cultural en aquest país: els ajuntaments gasten més en cultura que el govern central i totes les comunitats autònomes juntes. El 2023, les administracions locals van destinar 4.779 milions d'euros a la cultura; el govern central, 1.184; i les comunitats autònomes, 1.751. Sis de cada deu euros del finançament públic per a la cultura s'assignen en una reunió d'un ajuntament. La política cultural espanyola no es dissenya en un ministeri: es dissenya en els pressupostos dels ajuntaments i es posa en pràctica a les biblioteques de barri, als museus regionals, als centres culturals, als tallers, a les setmanes culturals i als programes de revitalització del patrimoni.
Aquells que presten aquests serveis, dia rere dia, formen una xarxa de petites empreses i organitzacions centrades en les persones, especialitzades en quelcom que no apareix als comptes nacionals però que els sustenta: transformar el finançament cultural en experiències per al públic. Som el sector de les activitats socioeducatives i de lleure, i des de fa dècades hem estat el braç educatiu i de divulgació de les indústries culturals: l'enllaç que fa que una biblioteca sigui més que un simple dipòsit de llibres i un museu, més que una simple col·lecció.
I quanta riquesa genera tot això? Les estadístiques oficials donen la resposta: la cultura representa el 2,2 per cent del PIB d'Espanya —3,4 per cent si s'hi inclou la propietat intel·lectual en el seu conjunt— i dona feina a 771.000 persones, la qual cosa representa el 3,6 per cent de la població activa del país, amb un creixement anual del 6,6 per cent. També és el sector amb el nivell d'estudis més alt de l'economia: set de cada deu persones ocupades en el sector cultural tenen una titulació d'educació superior, en comparació amb menys de la meitat de la mà d'obra a escala nacional. A Europa, les indústries culturals i creatives generen una facturació de més de 640.000 milions d'euros i donen feina a més gent que els sectors de les telecomunicacions i de l'automoció junts.
Però la xifra més interessant no és la magnitud, sinó la forma. La cultura genera un 2,2 per cent del valor, mentre que representa un 3,6 per cent de l'ocupació. Alguns podrien veure això com una baixa productivitat; nosaltres hi veiem el contrari: un sector que converteix cada euro de valor en més llocs de treball, més repartits i més arrelats al territori que cap altre. La riquesa cultural no s'acumula en dividends: es distribueix a través de salaris, cotitzacions a la seguretat social i despesa local, dins d'un sector on el 95 per cent de les empreses tenen cinc empleats o menys. En un país obsessionat, i amb raó, amb l'ocupació, un sector que maximitza l'ocupació per unitat de PIB no és un luxe: és política econòmica.
La recerca acadèmica ho ha estat confirmant durant anys. Econcult, la unitat d'economia cultural de la Universitat de València dirigida per Pau Rausell, que actualment lidera projectes europeus sobre l'impacte social de la cultura, va estimar que quan la quota de les indústries creatives creix un 1 per cent, l'ingrés per capita s'associa amb un creixement d'uns 0,4 per cent. Els seus estudis de cas quantifiquen el que qualsevol alcalde sap intuïtivament: els festivals ben gestionats en una ciutat mitjana com Gandia generen més de 40 milions d'euros i sostenen centenars de llocs de treball. I la seva recerca comparativa europea esbossa una via mediterrània per a la innovació basada precisament en allò que ens defineix: les petites organitzacions, un patrimoni ric, els serveis i la creativitat.
Si tot això és cert —i les fonts són públiques, verificables i s'indiquen al peu d'aquest article—, aleshores la conclusió s'ha d'expressar amb veu alta i clara: cada contracte municipal de gestió cultural i lleure educatiu és una inversió productiva, no una despesa prescindible. Atorgar contractes a preus de saldo, fer-los precaris o deixar-los sense fer no estalvia diners: destrueix l'enllaç que converteix el pressupost cultural en riquesa real. El que demana aquest sector no són subvencions, sinó el que demanaria qualsevol indústria que aportés més de dos punts percentuals al PIB: contractació pública d'alta qualitat, dades oficials que mesurin amb precisió el seu impacte i el reconeixement del que ja és. La cultura local també forma part de l'economia. Ja és hora que ho reconeguem com a tal.
Fonts de l'article: Compte satèl·lit de la cultura a Espanya i Anuari d'estadístiques culturals 2025 (Ministeri de Cultura); dades del sector cultural de l'EPA (nota de data 20 de febrer de 2025); Rausell et al. (2011); Econcult–Universitat de València (econcult.eu); EY/GESAC, Rebuilding Europe (2021).
---
Aquest article resumeix l'Informe FOESC 03, «La capacitat de creació de riquesa de les indústries culturals», disponible per descarregar a la secció «Estudis».